Esteu aquí
La participació de la gent gran ha estat clau per a la realització de la recerca
<p>.</p>
El VII Premi de Recerca en Treball Social Dolors Arteman, que atorga el Col·legi bianualment, ha estat concedit al projecte Vic, ciutat amiga de les persones grans, de les autores Silvia Iannitelli, Laura Torrabadella i Elisabet Tejero. Una recerca que neix de la voluntat de reflexió i acció d’un grup de ciutadans vigatans que comparteixen un compromís amb les persones grans de la seva ciutat.
Durant la seva infantesa Silvia Iannitelli Muscolo somiava amb un pont que unís els diferents continents, les diferents cultures i les diferents persones. En l’adultesa, instal·lada a Barcelona, va obtenir la diplomatura de Treball Social i la llicenciatura d’Antropologia. Les seves inquietuds nòmades la van dur de retorn a l’Argentina, on es va formar com a mediadora i va treballar amb persones amb discapacitat, amb poblacions indígenes i també com a professora en algunes universitats. En tornar a Barcelona va posar en marxa el primer Postgrau estatal de ‘Mediació comunitària’ i va co-dirigir el Máster interuniversitari de Polítiques socials i mediació comunitària. Actualment és professora del Grau de Treball Social de la UB i professora del Màsters oficial d’intervencions socio-educatives de la facultat d’educació de la UB i del Máster oficial interfacultat de “Mediació i Resolució de Conflictes”. La seva experiència professional, tant en la formació com en la investigació, ha tocat els camps de la salut mental, la supervisió i la mediació, entre altres.
En què consisteix la recerca Vic, ciutat amiga de les persones grans?
Per a la realització d’aquesta investigació es va partir dels vuit àmbits temàtics proposats per el Protocol de Vancouver per a promoure l’amigabilitat en qüestió d’edat, aquests àmbits eren: ‘Edificis i espais a l’Aire lliure’, ‘els Transports’, ‘L’Habitatge’, ‘Respecte i inclusió social’, ‘Participació social’, ‘Comunicació i informació’, ‘Participació Ciutadana i Ocupació’ i ‘Serveis Socials i de Salut’. La nostra proposta de treball s’ha basat en la reconceptualització de tres gran àrees d’interès:
En primer lloc, hem transitat per la ciutat entesa com a territori, i la relació que la ciutadania té amb l’espai públic (la Ciutat per Habitar). A continuació, hem explorat el vincle que les persones grans estableixen amb les institucions i amb la resta de la ciutadania (la Ciutat per a Relacionar-se). Finalment, la ciutat no és només un espai per habitar, sinó també un espai per a ésser (la Ciutat per a Ésser).
La participació ciutadana de Vic ha tingut molta importància en la recerca. Explica’m una mica el procés que es va fer.
El nostre treball, inscrit a la ‘Red Global de Ciudades y Comunidades Amigas de las personas mayores’ de la OMS, va néixer de la voluntat de reflexió i acció d’un grup de ciutadans de Vic amb diverses responsabilitats en el món de la política, de la salut, i del coneixement, que comparteixen un compromís amb les persones grans i amb la seva ciutat. En concret, l’Ajuntament de Vic, a través de la Regidoria de Benestar, Família, Joves i Salut, el Centre d’Estudis d’Envelliment de Catalunya i la Universitat de Vic, han estat les institucions promotores del projecte global a la ciutat de Vic, i d’aquest treball en particular. Van ser aquests referents els que ens van facilitar obrir un procés metodològic en el que va radicar la característica del projecte: obrir un procés conversacional amb persones grans de diferents edats, orígens i situació socioeconòmica, sobre cóm viuen i senten la vida quotidiana a la seva ciutat. No només se’ls hi va obrir la porta a expressar-se, sinó també a assumir el repte de proposar i compartir les seves propostes amb els tècnics o experts locals.
Quins són els punts clau de la recerca?
Les lectores i lectors d’aquest document trobaran, en primer lloc, els fonaments teòrics i metodològics que sustenten la producció del treball. A continuació es presenta la realitat sociodemogràfica de la gent gran a Vic per tal de posar en context les aportacions dels participants. A partir d’aquest moment, el treball s’endinsa en l’anàlisi de les vivències i les valoracions de la gent gran al voltant del que significa Vic com a espai de de trobada amb el territori, com a espai de trobada amb l’altre i, finalment, com a espai de trobada amb un mateix. L’última part de la recerca sintetitza els principals punts d’anàlisi en forma de conclusions, i entoma el repte d’oferir un conjunt d’orientacions sociopolítiques sobre cóm fer front als processos d’envelliment al Vic del segle XXI.
Quines orientacions sociopolítiques doneu a la recerca sobre com fer front als processos d’envelliment de Vic al segle XXI?
L'aprenentatge extret d'aquestes converses son els següents:
1. Un canvi de mirada: el valor polític de l’amistat:
L’encapçalament de “ciutats amigues” es confirma com un encert sociopolític, ja que si les polítiques socials fossin concebudes prenent en consideració la cosmovisió de l'amistat, seria més fàcil que els ciutadans i els agents socials estiguessin més pròxims i es poguessin atendre mútuament. En definitiva, aquesta és una mirada humanista perquè l'amistat posa al centre la persona en la seva integralitat. No cal superposar-li massa categories analítiques a la condició complexa, potencial i creativa de la persona. L'amistat ens humanitza i en aquests moments de crisi les persones necessitem sentir-nos especialment acompanyades i cuidades. Aquest fet ens fa pensar que a les portes del segle XXI, potser estem en un bon moment per reformular el paradigma del 'ben-estar', que reduït a les seves condicions materials, sabem que pot arribar a produir malestar i entrar en una concepció social i política més orientada al 'bon-viure'.
2. Transformar l’acció: el protagonisme de la cura
Quan parlem del bon-viure no estem únicament referint-nos al camp de les condicions materials d'existència, sinó que estem entrant també, i amb una especial atenció, en l'àmbit de les necessitats i potencialitats morals, emocionals i creatives de les persones. Ens endinsem aleshores en el món de les accions cuidadores que impliquen la coneixença mútua, la proximitat narrativa i emocional, la capacitat de comprendre'ns sense normes prefixades i la creativitat per ajudar-nos a trobar bones orientacions de vida fetes a mida. Es tractaria de transformar aquelles accions de benestar construïdes de manera segregada per accions de conjunt que abordin un bon-viure integral. Des del punt de vista de l'acció, podem dir que el camí recorregut fins a l'actualitat ha tingut un clar accent sectorialitzador i els nous temps, en canvi, semblen demanar un retorn a fonaments i pràctiques universalitzadores que integrin les parts en un tot. Es tractaria de transitar de la categoria a la biografia per entrar en propostes transversals i promotores de ciutadania.
3. Donar valor al subjecte: les persones grans com a agents d’innovació social
Les narratives de bona part dels participants fan esment al fet de fer caure les fronteres que la pròpia gent gran construeix respecte als límits dels seus desitjos i capacitats. La innovació suposa, en aquest cas, creure en els seus propis sabers i projectar-se socialment amb la vocació de generar un impacte social positiu amb les seves accions. En aquest sentit, seria necessari que les persones grans visualitzessin de manera emprenedora el valor de la seva experiència i de la seva capacitat de donar, i les posessin a disposició de la societat sense complexes. Ens estem referint a reconèixer el paper que ja tenen informalment amb els més propers com a orientadors i consellers davant de situacions complexes de la vida. Podríem dir que a través seu podria prendre forma un coaching de l'experiència de gran utilitat social.
De la mateixa manera, les seves xarxes de solidaritat poden arribar a anar més enllà de les que estan establertes en el voluntariat institucionalitzat. Ens referim a les xarxes de relació amb els veïns, amb els familiars de diferents edats, amb els amics i coneguts de Vic. El temps i l'energia per oferir-se als altres i gaudir de l'intercanvi és un àmbit molt ampli de reconeixement de sabers i d'emergència de sentiment d'utilitat i diversió. La dificultat està en obrir aquest voluntariat a accions de tot tipus, a necessitats de naturalesa no prefixada i no circumscrites a situacions de precarietat o patiment. La força engrescadora per actuar està justament en pensar també en estimular situacions de diversió, d'interès per descobrir nous mons, obrir-se a noves emocions i , en definitiva, ampliar horitzons sense límits.
Com descriuries l’equip de persones que heu fet la recerca?
L’equip de professionals que han treballat en aquesta investigació, la Laura, Eli i jo, és producte d’un llarg camí conversacional que es va iniciar en un petit despatx del que era abans l’Escola Universitària de Treball Social, i que va servir d’espai de reflexió i debat sobre la ciència i la vida, sobre les nostres pròpies biografies i el món social. La dificultat en aquest procés conversacional va ser, i segueix sent, deixar les nostres veritats absolutes i acceptar l’enteniment, deixar les nostres disciplines i intentar construir un saber transdisciplinari.
Va ser en aquesta hibridació conversacional que van sorgir preguntes i intents de respostes... Avançant en allò de reformular-nos en l’àmbit professional i també en el personal, van emergir inquietuds que tenien a veure amb el nostre “ésser”, “estar” i “fer” com a dones en “l’ara”, del que alguns denominen postmodernisme.
Des de la cuina dels pensaments i les emocions quotidianes, hem intentat apropar-nos a la realitat social des del seu dinamisme i integritat, i en la tensió constant que s’estableix entre allò que s’entén per racionalitat i allò que denominem sentiments, entre allò que ens empeny al canvi i allò que perdura a través del temps, entre la ètica de la proxèmia i la ètica de la universalitat.
“Personal i Transferible” ens denomina com a grup i com a perspectiva de treball. No podem comprendre a l‘altre sense interpel·lar-nos a nosaltres mateixes, sense prendre consciència de que les mirades d’unes i altres es construeixen en funció de les experiències personals. No existeix un “jo” sense un “nosaltres”, i no concebem la producció de coneixement sense el desig, la interrelació i l’intercanvi, en definitiva, sense el reconeixement del saber de l’altre. No hi ha res personal que no sigui transferible.
Comentes que el repte de pensar, de crear i d’escriure a sis mans no és només una opció intel·lectual, sinó sobretot una necessitat biogràfica.
L’abordatge de la qüestió social, ens resignifica en les nostres ambivalències com a subjectes vius i autònoms. Des de les nostres lògiques biogràfiques hem intentat prendre distància (no sempre amb èxit) de les lògiques més institucionals i burocràtiques de la vida social. Però aquesta estratègia també ens repta a col·locar-nos en una posició exigent i compromesa amb aquells amb els que treballem. Treballar des del compromís és un ritual, un acte solemne en el que ens autoexigim a nosaltres mateixes en relació a la dificultat de la tasca. Aquest compromís també ens convida a plantejar-nos si desitgem ser espectadors o participants dels nostres contextos.
Per a nosaltres l’aposta és participar, i això ens interpel·la en relació a quin és el coneixement adequat per a ser “participants”. No estem advocant únicament per un coneixement artesanal, sinó que plantegem també poder explorar “què” i “com” ho fem. La proposta és arribar a la saviesa de la quotidianitat, de lo pràctic, per repensar-nos i comprendre’ns.
Com us sentiu per haver guanyat el VII Premi de Recerca Dolors Arteman?
Quan se’ns va informar que havíem obtingut el premi de Recerca Dolors Arteman, vam sentir una profunda alegria. Profunda alegria per nosaltres i per a les més de 70 persones que participaren en les converses, i que generosament ens van aportar el seu saber, el seu fer, les seves raons, i les seves emocions; sense elles aquest treball no hagués estat possible, perquè si alguna característica té una investigació és que l’investigador és absolutament conscient del seu no saber, aquest ja no és un supòsit, sinó una certesa. Agraïments també al Col·legi Oficial de Treball Social per atorgar-nos el premi a un treball realitzat interdisciplinàriament. En aquest sentit, creiem que com a Col·legi Professional es va fer una aposta per a que la acció social pugui ser creadora, artística, sense fronteres disciplinàries, i sense veritats últimes i úniques.
Per Laura Saula